Model d’espais lliures i equipaments per a Cerdanyola del Vallès

Estructura subjacent del territori
Estructura subjacent del territori

L’estudi té per objecte proposar un nou model urbanístic per la ciutat de Cerdanyola, que possibiliti la millora funcional de les zones verdes i els equipaments públics de la ciutat i creï una estructura local clara i potent que pugui vehicular l’interès públic i l’encert de futures actuacions.

Superfície:
1.900 hectàrees
Fases:
Estudi -
Direcció i coordinació:

Àrea de Desenvolupament de Polítiques Urbanístiques: Xavier Mariño i Loles Herrero  

Equip redactor:

Secció de planejament i suport territorial de la CPU de l’ADPU: Anna Majoral, Cristian Gómez, Gavina Corbetta i Rebeca Nuevo.

Ajuntament de Cerdanyola del Vallès: Maria Pons 

Municipis:
Cerdanyola del Vallès

Descripció

Nou model d’espais lliures i equipaments per a Cerdanyola del Vallès: Endreçar la ciutat des de l’espai públic.

Cerdanyola dins de l’àmbit funcional del Vallès té una posició privilegiada, ja que s’ubica en la depressió prelitoral –corredor del mediterrani-, forma part de l’àrea metropolitana de Barcelona i es relaciona directament amb la resta del territori vallesà –Sabadell i Terrassa-. La seva situació dins la plana del Vallès es caracteritza per la successió ondulada de valls i carenes disposades de forma paral·lela, en un territori decantat, on els cursos d’aigua queden recollits per la riera de Sant Cugat –samontà de Collserola-, el riu Sec i el Ripoll abans de desembocar al riu Besòs.

Aquest suport geomorfològic, històricament ha estat tallat per les infraestructures de comunicació que el creuen, des de l’arribada del tren i la carretera de Barcelona al segle XIX, fins a l’aparició de les vies segregades del segle XX (AP-7, B-30 i C-58), totes elles aportant una magnífica accessibilitat però alhora encapsulant el teixit urbà i dificultant la seva relació amb els municipis confrontants.  

Així doncs, el municipi consta de dues parts ben diferenciades: el nucli compacte -amb els nuclis històrics de Dalt i de Baix, Serraparera, Montflorit i Canaletes- i els nuclis autònoms -Bellaterra, la Universitat Autònoma de Barcelona, el Parc de l’Alba i la serrada de Collserola-, aquests darrers allunyats del centre urbà i en molts casos aïllats per aquestes infraestructures de comunicació.

El model es basa en fer una lectura acurada del territori que permeti incorporar l’estructura subjacent d’aquest a les propostes de millora de les zones verdes i dels equipaments. Per aconseguir-ho s’ajuda del suport geomorfològic, rellegint els traçats de l’aigua i les suaus carenes que ofereixen l’oportunitat de crear un entramat territorial, amb l’objectiu de relligar els barris que conformen el mosaic municipal de Cerdanyola.  

Un tartan fet de carrers i eixos verds on es multipliquen els intercanvis de les persones i es proposen noves cruïlles locals i territorials. Concretament, la potenciació de les traces naturals –línies verticals que queden recollides per la riera de Sant Cugat i el riu Ripoll- es complementa amb la descoberta d’un seguit de traces horitzontals que busquen suturar els diferents teixits urbans. Creant una nova estructura o malla que vertebra el municipi, jerarquitza i qualifica els sistema d’espais lliures i d’equipaments.

El nou model urbanístic fa una triple aproximació escalar (territorial, local i de detall). En l’escala territorial el model, busca connectar el municipi de Cerdanyola amb els que li son confrontants, proposant noves connexions territorials actualment inexistents. A l’escala local, la proposta jerarquitza i estructura el mantell edificat del nucli urbà consolidat, definint el paper estructurant dels espais lliures i equipaments, localitzant-ne mancances i definint propostes de millora. Finalment en la mirada de detall, el riu Sec és el protagonista, erigint-se com l’espai públic de referència de la ciutat.